Hi ha moments en què una s’asseu en silenci i sent un pes que no sap d’on ve. És com una veueta interna que et diu que dones massa, que aguantes massa, que calles massa… I tot per no incomodar, per no perdre, per no fer mal. Però arriba un dia —i arriba, sempre arriba— en què el cos, el cor o l’ànima et diuen prou. I llavors comença el viatge cap a tu.
Un viatge que no és fàcil ni ràpid, però que és sagrat. És el camí de posar límit sense culpa, de parlar des de la veritat serena, de mirar-te al mirall i començar a estimar la dona que abans només intentava agradar. 🌿 És un despertar tendre i valent, ple de pors però també ple d’esperança.
Si tu també estàs en aquest punt, saps de què parlo. I si encara no hi ets, potser aquesta lectura t’hi portarà a poc a poc…
Taula de continguts
- Quan col·locar la gent al seu lloc es converteix en un desgast
- El preu de no posar límit
- Com transformar aquesta realitat sense deixar de ser tu
- Camins per recuperar-te quan ser bona persona et passa factura
- En resum: treballs clau per no perdre’t en l’intent de ser “bona”
- Estimar-se també és deixar d’aguantar
No sé si és perquè sóc Balança, o perquè em surt de dins ajudar sempre que puc. Sóc amable, empàtica, discreta, d’aquelles cares que tothom diu que fa “pinta de bona persona”. I potser sí. Però també estic molt farta.
Farta de donar un dit i que m’agafin el braç. Farta que confonguin la meva calma amb estupidesa. Farta de callar per no fer mal i que ho interpretin com un “pots seguir aprofitant-te’n”.
Fa anys que em passo la vida posant límits. Col·locant a tothom al seu lloc. I sí, és necessari. Però esgota. Em cansa haver de viure a la defensiva quan jo el que vull és estar tranquil·la, viure en pau, ajudar sense que em xuclin l’energia.
Perquè sí, ser bona persona no vol dir ser tonta. I no, no vull endurir-me per sobreviure. Vull aprendre a conviure amb aquesta realitat sense perdre qui sóc.
Potser la clau no és canviar el món (perquè la gent no canvia), sinó aprendre a protegir-me millor, estimar-me més i deixar de sentir-me culpable per posar límits.
Perquè posar límits també és una forma d’estimar-se.
Aquest moment pot ser aclaparador. Et sents obligada a marcar límits constantment, a corregir actituds, a respondre allà on abans et quedaves en silenci. I això esgota mentalment. Et desgasta perquè et manté en tensió, com si haguessis de justificar cada límit, com si estiguessis en una lluita permanent.
Però no et fa dolenta. No és un error. És un senyal que estàs despertant. Estàs recuperant espai, veu, força. Estàs començant a protegir-te, i això és un bé per tu. És un acte d’autoestima, encara que no et surti perfecte, encara que et tremolin les mans o la veu quan ho fas. Estàs aprenent a posar-te al centre.
El pas següent és clau: no viure els límits com una batalla, sinó com una expressió natural del teu valor. Quan això passa, ja no cal col·locar ningú constantment. Ets tu qui està col·locada. Estàs alineada amb qui ets. I la teva energia no es desgasta; es transforma en calma i coherència.🌿
Vols rebre tots els posts de Nodreix l’ànima? Subscriu-te!
Quan col·locar la gent al seu lloc es converteix en un desgast
Hi ha una etapa, sovint inevitable, en què comences a adonar-te de tots els cops que han creuat límits que tu no sabies ni que tenies. I aleshores, amb més força que pràctica, comences a marcar el teu espai. A respondre. A dir prou. A posar paraules a allò que abans només callaves. I et trobes constantment col·locant la gent al seu lloc.
Al principi pot semblar que t’estàs convertint en una persona rígida, dura o fins i tot agressiva. Però no és així. No et fa dolenta. Et fa conscient. Et fa viva. Et fa lliure. Estàs començant a defensar la teva dignitat, encara que no t’hagin ensenyat com fer-ho.
El problema és que aquest procés, si no el treballes internament, pot acabar esgotant-te mentalment. Perquè et manté en tensió, en alerta, com si sempre haguéssis de defensar el teu espai amb força. Però el límit no hauria de ser una batalla, sinó una expressió natural del teu valor.
Per això és tan important fer el pas següent: aprendre a posar límits des de la calma, no des de la reacció. Des de l’autorespecte, no des de la por que et tornin a fer mal. Quan ho comences a viure així, deixes d’estar a la defensiva i passes a estar centrada en tu, en la teva pau. I això és un canvi radical.
No estàs col·locant ningú per castigar-lo. Ho estàs fent per cuidar-te. I això, és un acte d’amor profund cap a tu mateixa.
El preu de no posar límit
Quan no marques límits clars, els altres —conscientment o no— poden traspassar el teu espai, donar-ho per fet, o exigir més del que pots donar. Això no vol dir que siguin “dolents”, però sí que sovint confonen disponibilitat amb submissió. I si tu no protegeixes el teu espai intern, ningú ho farà per tu.
Amb el temps, et trobes reaccionant des de la defensiva, irritada, o amb ganes de tallar-ho tot de cop. Però això també et fa mal, perquè va contra la teva naturalesa empàtica i tranquil·la. I aquí és on comença la lluita interna.
Com transformar aquesta realitat sense deixar de ser tu
La bona notícia és que pots sortir d’aquest cercle. No cal convertir-te en una persona freda o distant. Pots aprendre a cuidar-te sense deixar de cuidar, a posar límits amb amor, i a dir que no sense sentir-te culpable.
Aquí tens algunes claus:
- Redefineix el límit: no és un rebuig als altres, sinó una protecció de la teva pau interna.
- Observa els teus patrons: en quins moments dius “sí” quan voldries dir “no”? Què t’ho impedeix?
- Practica frases clares i respectuoses: “Ara no em va bé”, “Necessito temps per pensar-ho”, “Això no em fa sentir bé”.
- Cuida’t emocionalment: escriu, parla, escolta’t. El que sents és vàlid, encara que no ho comparteixi tothom.
- Comença amb límits petits: escull situacions on et sentis segura per començar a practicar.
- Recorda’t cada dia: tens dret a ser tu, a protegir la teva energia, a estimar-te sense demanar permís.
Camins per recuperar-te quan ser bona persona et passa factura
1. Autoconeixement profund i sostingut
No pots posar límits si no saps quins són els teus.
Feina a fer:
- Dedica temps regularment a identificar què et fa sentir incòmoda, enfadada o culpable. Aquestes emocions són indicadors clau de límits vulnerats.
- Fes un diari emocional: apunta situacions que et desborden o et fan sentir malament i pregunta’t “Què hauria volgut fer o dir en lloc d’això?”
- Explora el teu passat: quins missatges vas rebre sobre “ser bona”? Et van ensenyar que estimar era sacrificar-te?
2. Reprogramació del sistema de creences
Ser bona no vol dir estar disponible per tothom en tot moment.
Feina a fer:
- Substitueix creences limitadores com “si dic que no, em deixaran” per afirmacions com:
➤ “Tinc dret a escollir on poso la meva energia.”
➤ “Posar límits no em fa dolenta, em fa honesta.” - Repetició i visualització: imagina situacions reals on poses un límite amb calma i seguretat, i visualitza’n l’impacte positiu.
3. Desenvolupar habilitats comunicatives assertives
Dir que no també pot ser un acte d’amor.
Feina a fer:
- Aprèn frases clau per respondre amb claredat sense ser agressiva. Exemples:
- “Prefereixo no fer-ho ara, però gràcies per pensar en mi.”
- “M’estimo més no parlar d’això en aquest moment.”
- “Això no em fa sentir bé. Parlem-ne d’una altra manera?”
- Pràctica en veu alta (fins i tot davant del mirall o amb una amiga de confiança).
- Accepta el silenci: no cal justificar sempre un “no”. L’explicació excessiva pot obrir espais perquè et qüestionin.
4. Gestió del sentiment de culpa
La culpa és sovint un reflex del teu antic sistema, no de la realitat.
Feina a fer:
- Quan aparegui la culpa, pregunta’t: “Aquesta culpa em protegeix o em limita?”
- Escriu una carta des de la tu més gran i amorosa cap a la tu que sent culpa, i recorda-li que protegir-se no és egoisme, és maduresa emocional.
- Fes una llista de coses que pots fer per ajudar els altres sense deixar-te en segon terme.
5. Cuidar el cos com a espai sagrat
El cos parla el que la ment calla.
Feina a fer:
- Atura’t a escoltar el cos quan et notis accelerada, crispada o cansada després d’una interacció. Aquestes reaccions solen indicar límits vulnerats.
- Incorpora rituals de descans real: banys relaxants, caminades en silenci, descans digital, massatges, temps sol.
- El ioga, la meditació o la dansa intuïtiva poden ajudar-te a reconnectar amb el teu centre i restablir equilibri.
6. Crear una xarxa de suport conscient
És difícil créixer sola quan tot el teu entorn reforça els antics patrons.
Feina a fer:
- Observa qui et dóna suport quan poses límits. Aprofundeix en aquestes relacions.
- Allunya’t progressivament de persones que et fan sentir culpable per cuidar-te.
- Busca espais terapèutics, grups de creixement personal, o amistats on posar límits es vegi com un acte de salut i no com un atac.
7. Establir rituals de reconeixement i autoestima
Posar límits també és celebrar-te.
Feina a fer:
- Cada cop que posis un límit, celebra-ho. Escriu-ho, comparteix-ho amb algú que t’estimi, regala’t un moment de pau.
- Practica l’autoestima des de l’acció: dorm prou, menja bé, deixa d’exposar-te a persones o espais que et xuclen energia.
- Recorda’t cada dia: “No he vingut a aquest món per ser útil a tothom, sinó per ser fidel a mi mateixa.”
En resum: treballs clau per no perdre’t en l’intent de ser “bona”
Estimar-se també és deixar d’aguantar
No es tracta de canviar la teva essència, sinó de tornar a casa: a aquella part de tu que ja no vol ser forta per obligació, sinó lliure per convicció. Quan poses un límit des de l’autoestima, no estàs trencant res… Estàs recomençant. I en aquest recomençar, s’obre espai per respirar profundament, per somriure sense culpa, per dir “així sí” o “així no” sense tremolor a la veu. ✨
Perquè quan vius des del respecte per tu mateixa, alguna cosa es transforma. Deixes d’estar en guerra amb el món per començar una pau nova amb tu. I des d’aquí, des d’aquest lloc més arrelat i amorós, comences a viure diferent: més connectada, més serena, més teva. 🌿
No és egoisme. És maduresa emocional. És dir-te cada dia, amb tendresa: “No he vingut a aguantar-ho tot. He vingut a brillar sense demanar perdó.” 💫
Us ha agradat aquest l’article? Etiqueta @nodreixlanima a Instagram i etiqueta #nodreixlanima
Comparteix aquest article sobre creixement personal
Sobre l’autora
Àngels Folch
Fundadora de Nodreix l’ànima
Em caracteritzo per ser una persona optimista, entusiasta i apassionada. Espero que aquesta web reflecteixi la meva passió per la vida, les meves aficions i els coneixements que he adquirit al llarg dels anys. Vull que sigui un espai on puguis trobar inspiració, aprendre coses noves i, sobretot, gaudir del camí, igual que jo.
Què t’ha semblat aquest article sobre posar límits i cuidar-te des de l’amor propi? Qualifica’l!
M’encantaria llegir els teus comentaris! Les teves ressenyes, adaptacions i suggeriments són molt valuosos per a la nostra comunitat. Si tens qualsevol pregunta, estaré encantada de respondre’t personalment en un termini de 24 hores. Gràcies per formar part de Nodreix l’ànima! 💬😊
