Hi ha records que no marxen, per més que el temps avanci. Ferides que, tot i cicatritzades, deixen una mena de fiblada invisible que es reactiva quan menys t’ho esperes. El perdó, sovint, es presenta com una solució tranquil·la, gairebé màgica. Però… què passa quan perdonar no és oblidar, sinó conviure amb el record sense deixar que et consumeixi? 🌫️
He llegit que perdonar no és esborrar el passat, sinó transformar la manera com el portem dins. Aquesta idea m’ha ressonat profundament. Potser perquè, com tantes altres persones, jo també arrossego vivències que encara em costen d’acollir. Traïcions per part de persones en qui confiava cegament. Situacions on, pel meu caràcter afable i una aparent dolçor, van creure que podien fer-me mal sense conseqüències. I el que més punyia no era només l’acte, sinó la desconstrucció dolorosa de la confiança.
Aquest article sobre el perdó em va tocar una fibra. No perquè m’hi reconegués del tot, sinó perquè em va donar llenguatge per entendre què em passa quan intento perdonar però el record encara inflama. Em va ajudar a veure que potser no es tracta d’esborrar res, sinó d’escoltar el que encara necessita ser escoltat dins meu.
- Quan el record persisteix
- El conflicte entre entendre i sentir
- El perdó com a camí, no com a final
- Perdonar sense trair-se a una mateixa
- El perdó no implica oblidar
- El record es manté, però canvia la ferida
- Entendre no vol dir excusar
- Perdonar no és renunciar a la justícia
- En poques paraules…
- El perdó es pot cultivar
- Fils del mateix teixit
- Un camí que floreix des de dins
Quan el record persisteix
Hi ha records que romanen vius, malgrat el pas del temps. Ferides que semblen curades, però que encara bateguen sota la pell quan les remenem. Sovint sentim que el perdó hauria de ser una porta que tanquem, una manera de deixar enrere allò que ens ha ferit. Però, i si perdonar no vol dir oblidar? I si el veritable perdó és, simplement, canviar la manera com habitem aquests records?
Per a moltes persones, com jo, aquesta reflexió no és teòrica, sinó vital. L’he viscuda en carn pròpia. Durant anys, pel meu caràcter afable i una aparent dolçor, hi ha qui ha cregut que podien traspassar límits, prendre més del que jo podia donar, fer mal sense mirar enrere. I jo, confiada, m’hi havia obert de bat a bat. Per això, quan arriba la traïció de qui més estimes o en qui més confies, el dolor es fa més profund, més silenciós, més difícil de guarir.
El conflicte entre entendre i sentir
Amb el temps, he arribat a entendre el perquè d’algunes d’aquestes ferides. Hi ha qui actua des de la por, des de la necessitat de protegir allò que considera seu, o senzillament perquè no en sap més. Aquest enteniment, aquesta mirada més àmplia, m’ha ajudat a obrir la porta al perdó.
Però la comprensió no sempre va acompanyada de calma. Hi ha dies en què torno a aquell record i em sento inflamada, atrapada per emocions que creia haver deixat enrere. És com si el cos i el cor parlessin una altra llengua que el cap no entén. I llavors em torno a preguntar: si realment ho he perdonat, per què encara em fa mal?
El perdó com a camí, no com a final
L’article que vaig llegir fa uns dies em va donar una clau important. Deia que el perdó no esborra el passat, sinó que canvia la nostra relació emocional amb allò viscut. Que podem recordar amb detall allò que ens va fer mal, però que el sofriment actual pot esvair-se si trobem una nova manera d’habitar aquell record.
Aquesta idea em va donar respir. Em va fer entendre que potser no he fracassat en perdonar. Potser, senzillament, estic en camí. Potser el perdó no és un acte únic, sinó una pràctica que es va cultivant, com la confiança, com la tendresa. I que cada cop que torno al record i respiro amb ell, en lloc de rebutjar-lo, estic fent un petit pas més cap a la llibertat emocional.
Perdonar sense trair-se a una mateixa
També he après que perdonar no vol dir justificar ni fer veure que res no ha passat. Perdono, sí, però sense renunciar a la veritat del que vaig sentir. Sense negar el dolor. Sense renunciar a la meva dignitat. I sobretot, sense pressa. Hi ha ferides que demanen temps, espai i molta escolta interna.
Per a mi, el perdó és això: un procés viu, íntim, que no sempre arriba amb benevolència, però sí amb claredat. I saber que puc perdonar sense haver d’oblidar, que puc seguir caminant sense carregar-ho tot, m’ajuda a respirar una mica més lliure.
Una cita mensual amb la calma i la inspiració
Si vols rebre cada mes un espai de calma i inspiració, amb reflexions i una meditació guiada per acompanyar-te en el teu camí de creixement personal, pots subscriure’t a la newsletter de Nodreix l’ànima.
El perdó no implica oblidar
Sempre hem sentit aquella frase: «Perdona i oblida». Un consell ben intencionat, però sovint enganyós. Ens han fet creure que perdonar vol dir esborrar, fer net, com si el dolor mai no hagués existit. Però la realitat és més complexa, més humana.
Una nova investigació ho confirma: quan perdonem, els records es mantenen tan vius com abans. El que canvia no és la memòria, sinó la carrega emocional que l’acompanya. Com diu Felipe De Brigard, investigador de la Universitat de Duke, «tota la diferència rau en la sensació que aquests records provoquen en el moment de recuperar-los».
Això em ressona profundament. Perquè, com explicava abans, no he oblidat el que em van fer. Encara puc reviure-ho amb detall. Però, a poc a poc, estic aprenent a mirar-ho amb uns altres ulls. I quan ho faig, el patiment que em provocava comença a alleujar-se.
El record es manté, però canvia la ferida
L’estudi va convidar persones a recordar moments en què havien estat ferides. Sovint, es tractava de traïcions en relacions properes. Els participants van valorar la gravetat de la transgressió, si havien perdonat o no, i com es sentien ara en recordar-ho.
Els resultats van ser clars: aquells que havien perdonat conservaven la memòria intacta, però experimentaven menys dolor en el present. No es tractava d’idealitzar el passat, ni de suavitzar-lo. El record seguia sent dur, però l’impacte actual s’havia esmorteït.
Això em fa pensar en una mena de reconciliació interior. No amb qui ens ha ferit, sinó amb nosaltres mateixes. Amb la part nostra que encara pateix. El perdó, vist així, esdevé un acte d’amor propi, un espai on poder descansar.
Entendre no vol dir excusar
Perdonar no és reinterpretar el mal com si no hagués existit. No és justificar l’injustificable. L’estudi demostra que fins i tot les persones que perdonen continuen considerant els altres responsables del que van fer. El perdó no es construeix des del cap, sinó des d’una transformació emocional, lenta i autèntica.
També s’ha vist que, com més alleujament emocional experimenta una persona, més capacitat té de sentir-se benevolent, d’alliberar-se de la necessitat d’evitar l’altre o de buscar venjança. Això, però, no sempre és així ni s’ha de forçar. Especialment en casos de gran gravetat, el procés pot ser molt més llarg i delicat.
De Brigard ho expressa amb claredat: «No és el mateix perdonar algú que t’ha criticat a l’esquena que algú que t’ha agredit profundament». I en aquest matís hi ha una veritat que mereix ser honrada.
Perdonar no és renunciar a la justícia
Moltes vegades, quan parlem de perdó, apareix la por que perdonar signifiqui cedir, ser dèbil o acceptar que la injustícia quedi impune. Però aquesta idea és un malentès profund.
Perdonar no vol dir justificar ni excusar el mal que s’ha patit. Tampoc no implica renunciar a defensar els propis drets o permetre que es repeteixin els mateixos abusos. El perdó i la justícia no són oposats: poden i han de conviure.
Per exemple, pots decidir perdonar algú que t’ha fet mal per alleujar la ràbia i el dolor que portes dins, però això no significa que hagis d’oblidar, callar o permetre que et facin mal de nou. De fet, el perdó pot donar-te la força interna per posar límits clars i reclamar respecte.
La justícia es refereix a posar ordre i equitat a la situació, sovint a través de normes i conseqüències. El perdó és un procés personal i emocional que t’ajuda a deslliurar-te del ressentiment que et pot fer mal a tu mateixa. D’aquesta manera, perdonar és, en realitat, un acte de llibertat interior que et permet viure sense llast, sense carregar amb la ràbia o el desig de venjança.
La fortalesa moral està en saber combinar aquests dos moviments: buscar la justícia quan calgui, i perdonar quan sigui possible, sense perdre l’autorespecte ni l’autenticitat.
En poques paraules…
El perdó es pot cultivar
Segons la recerca, el perdó és un procés actiu, no un fet puntual. Implica mirar enrere i donar un altre sentit al que vam viure. No per embellir el passat, sinó per deixar de patir-lo tant.
Algunes eines per fer aquest camí són la reavaluació —mirar el context, entendre les limitacions de l’altre— o bé donar espai a tot allò que encara necessita ser vist. No hi ha pressa. No hi ha obligació. Només una invitació a posar llum en els llocs foscos de la nostra història, si així ho volem.
Per a algunes persones, això suposa un canvi emocional profund. Una manera de recuperar la pròpia força. I de tornar a confiar, no tant en els altres, sinó en una mateixa. En la capacitat de seguir endavant sense renunciar al que hem viscut.
Fils del mateix teixit
Pràctica: Una nota per a un mateix sobre el perdó
Quan no estem preparats per perdonar. Un viatge de resiliència
Un camí que floreix des de dins
Perdonar no és oblidar ni justificar, sinó deixar anar allò que ens empresona el cor. És un acte íntim, profundament humà, que ens convida a reprendre el poder sobre la nostra vida emocional. A vegades triguem anys, a vegades tota una vida, però cada pas que fem cap al perdó ens acosta una mica més a la pau interior.
Perdonar és un procés que demana temps, maduresa i, sobretot, compassió cap a un mateix. Potser no arribarem mai a aquell perdó total i serè que imaginem, però fins i tot els intents, les escletxes de comprensió, són llavors de llibertat. De vegades, el més important no és arribar, sinó anar sembrant.
Si el ressentiment és un foc que crema per dins, el perdó és el bàlsam que refresca i calma. I quan, després de tot, decidim deixar anar… no ho fem per qui ens va fer mal, sinó per nosaltres, per tornar a respirar, per tornar a ser. 🌱
En el pròxim post, t’hi proposaré un treball pràctic per continuar aprofundint en aquest camí, des de l’experiència i la consciència. Una invitació a baixar del cap al cor, i del cor a la vida.
Us ha agradat aquest l’article? Etiqueta @nodreixlanima a Instagram i etiqueta #nodreixlanima
Comparteix aquest article sobre creixement personal
Sobre l’autora
Àngels Folch
Fundadora de Nodreix l’ànima
Em caracteritzo per ser una persona optimista, entusiasta i apassionada. Espero que aquesta web reflecteixi la meva passió per la vida, les meves aficions i els coneixements que he adquirit al llarg dels anys. Vull que sigui un espai on puguis trobar inspiració, aprendre coses noves i, sobretot, gaudir del camí, igual que jo.
Què t’ha semblat aquest article sobre com superar la síndrome de l’impostor i el poder de canviar el diàleg interior per transformar la teva realitat?
M’encantaria llegir els teus comentaris! Les teves ressenyes, adaptacions i suggeriments són molt valuosos per a la nostra comunitat. Si tens qualsevol pregunta, estaré encantada de respondre’t personalment en un termini de 24 hores. Gràcies per formar part de Nodreix l’ànima! 💬😊
4 Comments on “El perdó no és oblit, és transformació”